La Festa Major

Avui es la festa del poble. Del meu poble. Es la Festa Major de Barcelona. La Merçé. En tenim més, aquí, de festes. Pero les cumplim puntualment. Al meu poble no en sabem de perdre el temps.

Pero aixó, tot i ser dies de gresca i diversions, també crec que han de servir per posar damunt la taula alguns dels problemas cotidians amb que ens trobem habitualment.

Veigem…Diuen que “el temps es or”. I es molt cert. Però encara diuen poc. El temps te qualitats permanents que l´or no ha tingut ni tindrá mai. Per tenir or, cal guanyar-lo. El temps, no. El temps es un tresor que rebem a canvi de res. Cada matí, al aixecar-nos ens trobem amb un temps que es nostre, del que hem de gaudir i del que podem disposar de la millor manera que sapiguem.

I aquí, veieu, no hi han irregularitats ni favoritimes en la distribució.  Cada dia, tots rebem el mateix número d´hores. Ningú té, des que tu comences a fers us del temps, que es la teva vida, de bon matí, més hores que tú. Hi haurá qui disposará de més diners, de més influencia, de més secretaris i ajudants, però ningú tindrá més temps. Això, no. I no es castiga a ningú, l´endemà d´haver perdut el temps, amb un dia que tingui menys hores. La vida ens torna a donar les mateixes.I tampoc ningú que hagi sabut aprofitar aquest temps, rebrà més hores al dia següent. Tots, el gandul i el gansoner sense cap per pensar i el treballador genial i responsable, reben, cada dia, el mateix número d´hores. D´ells, doncs, de cadascú de nosaltres, depen el que sabem aprofitar el temps, gaudir de cada hora, de cada minut…o aburrir-se i perdre´l llastimosament sense donar-nos conte de les posibilitats de goig que ens dona el temps que pasa. 

El temps es nostre. Ens pertany. Sense discusió. Es l´autèntic  tresor amb que ens obsequia la vida. Aquí si que podem parlar amb plena propietat i amb esperit ben possessiu, del “meu temps”, de les meves hores. Ningú reb un temps millor que el nostre. Tots tenim el mateix número d´hores i de la mateixa qualitat, malgrat, naturalment, malalties o desgràcies, que aixó ja son figues d´un altre paner.

Avui, doncs, toca festa –malgrat que plou, como quasi be sempre, en aquesta diada- i es aixó el que hem d´aprofitar. Hem de viure cada dia como si fos l´unic de que disposem per ser feliços. Aquest és el nostre únic tresor personal i  intransferi-ble. I no hem de deixar que ningú, per aburriment o per incapacitat propia, hens el prengui.

Tots hem rebut alguna vegada aquesta resposta: “Perdona…No he tingut temps”.I gairebé tots ho hem dit també alguna altra vegada. ¿Qué vol dir “no tenir temps”? Es ben cert que ningú té més de 24 hores per dia. Pero no ens excusem mai en la “falta de temps” per no fer alguna cosa. Gairebé sempre es una excusa falsa. Tenir temps, mes que  una qüestió del propi temps, es saber utilizar-lo tot i bé.

Respectem, doncs, sempre, el temps dels altres. I fem que el altres respectin rigurosament el nostre. Tots ens fariem creus del que es pot fer de veritat en una vida si som capaços d´aprofitar bé cada dia.

I dintre d´aquestes coordenades hi han les festes. No hem de pensar en el descans mentre treballem. Quan es treballa a gust no et canses mai. El que es cansa és aquell que treballa a la força i no posa el cor en tot allò que fa. També en les hores del lleure. Aprofiteu-les. Minut a minut. Avui celebrem la festa de la Verge de la Merçé. La nostra patrona. I a més a més, a la nit, juga el Barça. Partit difícil, val a dir-ho.  Pero avui cal gaudir del oci d´aquest dies de Festa Major. Som aquí i ho hem d´aprofitar. ¿Sabeu que deia en Bernard Shaw, que en sabia un pou de pasar-so be? Doncs deia, “no desitjo mai anar a un altre lloc perque allà on soc sempre tinc molt a fer”.

Felicitats, barcelonins…I benvinguts, visitants.

  

*NOTA DEL AUTOR- “Ruego perdonen las faltas que pueda cometer escribiendo en mi lengua materna. Me la prohibieron –y a veces me castigaban- durante mi niñez, la pubertad, la juventud, la adolescencia y hasta entrar en la madurez. Un día, ya mayorcito, me atreví a preguntar el porque a un político de la época y el hombre, tan irresponsable como engreído me respondió citando a uno de mis autores preferidos, Molière: “El cielo, es cierto, prohíbe algunas satisfacciones, pero en él hay comodidades”.

Imprimir artículo